Biografia

LA TROBA KUNG-FÚ

Joan Garriga (La Garriga, Vallès Oriental, 1972) va créixer en un temps en què, a Catalunya, les orquestres de ball ajudaven la gent a recuperar el carrer i les places de pobles i ciutats, dignificaven la festa i alliberaven l’alegria segrestada durant anys de silenci i foscor. Com ell mateix explica en moltes entrevistes, l’ambient d’aquells balls populars, on es barrejaven músiques i generacions, va marcar la seva trajectòria musical i vital.

El 1995, Garriga, que ja havia començat a tocar l’acordió diatònic, va fundar Dusminguet amb dos músics més. Des del primer moment, Dusminguet va ser un grup diferent en el panorama musical català. Barcelona era considerada la capital del sud i molts músics, vinguts d’arreu del món, tocaven al carrer. L’empremta de la globalització va influenciar la banda, que va incloure en el seu repertori ritmes balcànics, tex-mex, vallenato, cúmbia, reggae, hip-hop, cajun, havaneres. Dusminguet van ser uns dels pioners en la barreja de ritmes i gèneres, una banda innovadora i inclassificable, tot i que més tard se la va arrenglerar sota l’etiqueta de música mestissa. Van tocar a molts països i es van dissoldre el 2004, en ple èxit, però amb la sensació d’haver arribat al final del trajecte.

En aquest final d’etapa, Garriga ja s’havia guanyat una reputació com a acordionista, un dels que es va prendre el diatònic seriosament. Va tocar amb Amparo Sánchez (Amparanoia) i amb altres formacions que demanaven la seva participació. Va ser aleshores que va començar la col·laboració amb Marià Roch (ex-Sencillos, ex-Jarabe de Palo), company de territori i energies musicals. Fruit d’aquest trobada es va posar en marxa el projecte La Troba Kung-Fú.

 La Troba Kung-Fú parteix de tres reivindicacions essencials: la troba com a actitud de fer cançons i compondre músiques, a la manera dels antics joglars i trobadors, “trobant” la inspiració i les melodies en la vida que envolta l’artista; el kungfu, és a dir, l’art de la disciplina per arribar a la perfecció, i la rumba catalana, gènere creat pels gitanos catalans a mitjans de la dècada del rock & roll, escoltant mambos i sones, ballant a les festes i als casaments i que alguns paios intel·lectuals van conceptualitzar com a música urbana i popular, genuïna de Barcelona. La Troba Kung-Fú va triar i reivindicar la rumba catalana com a llenguatge musical que certificava l’arrelament als orígens. I així va començar a rodar la nova formació, amb músics paios i gitanos i liderada per Joan Garriga, que és el creador de les cançons, la veu i l’acordionista del grup.

El primer disc va ser Clavell Morenet (2006), que va deixar el públic bocabadat per, entre altres joies, “La cançó del lladre”, una versió fresca i “arrumbada” d’un romanç tradicional català. El disc va marcar un abans i un després en la història de la rumba catalana perquè va mostrar la permeabilitat d’un gènere molt local, tocat amb una visió molt global, en què es posen en relleu les complicitats que existeixen amb ritmes d’Amèrica i d’Àfrica. El disc era un punt de partida pel futur en què vivim des de fa ja algun temps. Marcava indiscutiblement el principi del que hauria de venir per a la rumba catalana. I a l’hora apuntava un altre mestissatge, un nou còctel d’alta graduació que vindria uns anys més tard: la rúmbia.

El segon disc, A la panxa del bou (2010), és més roquer, més urbà, i significa un pas endavant en el caminar de la banda. És un treball que La Troba va anar gestant en els seus viatges. Està concebut com un quadern de viatge. Incorpora músiques, històries i paisatges dels llocs per on han tocat: Bushwick, Brooklin, NY, als Estats Units; Guanajuato o León, a Mèxic; Madrid; Barcelona, i fins i tot el seu entorn més casolà: la Garriga. En aquest disc es comença a apuntalar la rúmbia (barreja de rumba i cúmbia, i molt més que això) com a proposta personal per als temps que encara havien d’arribar.

El 2013 surt al mercat Santalegria, el tercer, i de moment, darrer disc de La Troba. En aquest disc, el paisatge és molt local: polígons industrials, autopistes, peatges, cases a mig construir, zones urbanitzades abandonades. I al mateix temps, és molt universal perquè mostra els esquelets d’edificis que l’especulació —aquí, allà, arreu— va construir. A Santalegria, la rúmbia hi és present com a declaració de principis. Rúmbia transatlàntica, d’anada i tornada, que uneix i estreny lligams, que mostra clarament com el món és més petit del que ens fan creure, que la gent pot entendre’s millor gràcies a escoltar-se. La música és ja el llenguatge que defineix els pobles, les seves maneres de ser, ballar i emocionar-se.

Rúmbia que enderroca les muralles invisibles dels pensaments únics que volen desactivar les respostes de la gent, col·lectiu sobirà que decidirà com i quan ballar en el país de demà. El país en què viu La Troba, arrelat a la terra que encara conrea el somni d’un món millor i possible.

Jordi Turtós

Periodista musical (espècie en vies d’extinció)

 

FESTIVALS I CONCERTS DESTACATS:

La Troba Kung-Fú ha mostrat la seva música arreu d’Europa, els Estats Units, el Magrib o Mèxic. Ha trepitjat escenaris com el Global Fest i Lincoln Center (NYC); Popkomm Fest (Alemanya); Polé Polé, Festival Afrolatino i Fiesta Mundial (Bèlgica); Lowlands, Zomerparkfeest i Valkhof Affaire (Holanda); Babel Med, Les Méditerranénnes i Le Bout du Monde (França); Ariano Folk (Itàlia); Festichan (Arquiña), Viñarock (València), Womad Canarias (Canàries); Cervantino Festival (Mèxic); Sziget Festival (Hongria), La Linea Festival (Londres), International Arts Festival Salisbury (Anglaterra); Festival Alegria (Marroc); MIR Sibiri Shushenskoye (Sibèria), entre molts d’altres. També cal destacar la gira francesa que van fer l’estiu de l’any passat acompanyant Manu Chao i, anteriorment, la gira a Anglaterra amb Ojos de Brujo.

 

PALMARÈS:

Enderrock: Millor Disc 2013 (Santalegria) (premi de la crítica)

Enderrock: Millor Disc de Folk i Noves Músiques 2013 (Santalegria)

ARC: nominats a la Millor Gira de Sales 2013

ARC: Millor Banda de World Music 2009

Altaveu: Millor Banda Catalana 2007

Ciutat de Barcelona: Premi Música i Noves Tecnologies 2007

Puig-Porret: Millor Banda 2007

Enderrock: Millor Portada 2006 (Clavell Morenet)

 

SANTALEGRIA (2013)

Vivim immersos en una època vertiginosa. Uns temps en què els esdeveniments se succeeixen a una velocitat amb la qual és molt difícil predir què ens presenta el futur. Un nou repte que t’obliga a sumar-te al carro del canvi per no quedar fora de joc. Tonteries. Avui més que mai s’imposa una altra manera de fer les coses, de pensar-les i, sobretot, de viure-les. Una manera que connecti amb l’essència de l’ésser humà, amb una voluntat col·laboradora que aïlli i ridiculitzi a la senyora vanitat que ens aigualeix la festa. Si hi ha un missatge darrere de “Santalegria”, el tercer treball de La Troba Kung-Fú, em prenc la llibertat d’afirmar que és aquest Joan Garriga, ànima i motor de La Troba, sempre m’ha recordat a aquell joglar de la tradició romàntica i popular que es converteix en el nostre “Pepito Grillo” a través de la festa. Un músic conscient que les coses no són com haurien de ser i que, darrere de l’especulació destructiva, sempre vindrà aquell arbust rebel que planta les seves tossudes arrels a l’asfalt per recordar-nos que la terra sempre ha estat aquí, com la música.

Per tot això i moltes més, “Santalegria” és una tornada als orígens. Un disc fet a casa, vomitat des de l’ofici i sustentat en una mètrica homogènia que obliga a escoltar-lo tot seguit, a què ens submergim en les múltiples històries que explica, en les quals la caricatura es dóna la mà amb la reflexió més profunda com a dues cares d’una mateixa moneda, la de la vida.

“Santalegria” santifica el riure, l’amistat, la disbauxa i, sobretot, la festa i la revetlla. Però també ens recorda que els autèntics problemes són aquells que afecten els humans com a col·lectiu, i no com a unitats de consum obstinades a acumular per mesurar la felicitat d’acord al qual posseïm.
“Santalegria” és un d’aquells pocs discs que no dissimula res i ho suggereix tot. Músiques que palpiten en l’origen del temps i ens descobreixen que l’autèntica poesia viu en els nostres cors, en la facultat de com (moure’ns). Però, per sobre de tot, ens recorda que la música sempre ha estat allà, ja sigui per segellar el nostre amor amb una bona “lenta” o per celebrar la màgia d’estar vius, molt vius, tan vius que et convido a deixar-te portar per aquestes tonades nascudes des del cor per a ser compartides.

Don Disturbios